Al passar la mà pels gravats i al veure’ls de més a prop arribes a la conclusió de que no et diuen res. Deuen ser senzillament ornamentals. En aquest tipus de taules anomenades holandeses es molt corrent trobar-hi aquest tipus d'ornamentació.
Després de passar la mà per la taula, agafes un quants dels plecs per allí escampats i hi fas una ullada, pel que et sembla a simple vista, és que són uns plecs molt antics, i et sembla aberrant que algú els pugui tenir així tirats i amuntegats de mala manera. Obres un parell d'ells i pots comprovar que estan escrits ambdós en dues llengües que semblen ser l'alemany i el llatí.
De sobte sents un soroll al darrera teu, i et gires espantat, es en Ben, que examina llibre per llibre dels prestatges que hi ha per tot arreu i se li acaba de caure un de molt gros al terra. - Ho sento - diu amb un somriure a la cara, al mateix temps que recull el extens volum i el desa on era.
Deixes els plecs un altre cop al damunt de la taula i camines poc a poc en direcció a les vitrines del fons de la habitació. Caminant pel damunt de la preciosa catifa persa, te’n n'adones de que és un autèntic exemplar de voltants del segle XIX.
Al arribar al fons i observar de més a prop les figures exquisidament col•locades. De sobte t'emociones al comprovar de que es tracten de autèntiques figures hitites. La teva passió per l’arqueologia t'ha permès estudiar moltes cultures i la hitita es una d'elles. També coneguts com a hetites o hetets, foren una població d'origen indoeuropea que es va instal•lar a la regió central de la península d’Anatòlia a voltants dels segles XVIII i XII A.C. Quines peces tan increïbles, això hauria d'estar en un museu. I ara que hi fas memòria, no seran les que van ser robades farà un parell d'anys del Museu Nacional d'Art d'Estambul? En vas parlar molt del tema amb en Dr. Stevenson.
Et gires i veus en Ben estossegant. Acaba d'obrir un llibre que estava ple de pols.
- Quelcom interessant? - li preguntes
- Interessant? Aquí tot és interessant! - Agafa un llibre, el mira hi llegeix: Zubdat el Halab Fi Tarikh Halab, en àrab. Sembla ser de relats d'un historiador àrab - Deixa el llibre al seu lloc i n'agafa un altre. - Kara Bela Jodavendikiar, Ànonim, sembla estar en Turc, i no sabria dir de què tracta. - El deixa al costat i n'agafa el que segueix. - Ilmi Kiclam, Ilmi Hendese, de Kara Mustafà, segons posa del 1643, també sembla estar en turc, i pels esquemes i dibuixos que hi surten diria que tracta de geometria. - El deixa i et mira tot seguit. - Vols que segueixi? - Et pregunta amb un to retòric.
- De què són aquells pots de vidre? Hi arribes? - Preguntes.
- Doncs no ho sé, respon, avia’m... - Tot seguit es treu la jaqueta i la deixa al damunt de la taula holandesa juntament amb el barret. S'arremanga les mànigues, i comença a pujar per una de les escales de fusta que hi ha al costat del prestatge. Al arribar a dalt de tot estira la mà, però no hi arriba. Ho intenta un parell de vegades més, cada cop forçant més la seva posició, fins que sembla desesperar-se i prova a fer un petit saltiró per agafar-ne un. Ho prova i no hi arriba, perd una mica l'equilibri i es recolza sobra el prestatge que cedeix una mica i balla endavant i al darrera. Per un moment et sembla que caurà al terra, però s'estabilitza gràcies a que Ben l'agafa per parar-lo, però de cop ambdós pots de vidre, a causa de la brusquedat amb la que en Cox a aturat el prestatge cauen a terra i es peten. El vidre s’esmicola per tot arreu i fa un soroll espantós. En Cox es posa les mans al cap i de cop i volta, fot un crit. - Ewan, no estaven vuits! M'ha sembla veure-hi quelcom viu que es movia i que al caure al terra s'ha anat corrents al darrera del prestatge! - en Ben baixa de l'escala de fusta poc a poc i comença a mirar per tot arreu. - Semblaven, semblaven, com... escorpins? No sé, eren negres i tenien una cua com aixecada... -.
Després de passar la mà per la taula, agafes un quants dels plecs per allí escampats i hi fas una ullada, pel que et sembla a simple vista, és que són uns plecs molt antics, i et sembla aberrant que algú els pugui tenir així tirats i amuntegats de mala manera. Obres un parell d'ells i pots comprovar que estan escrits ambdós en dues llengües que semblen ser l'alemany i el llatí.
De sobte sents un soroll al darrera teu, i et gires espantat, es en Ben, que examina llibre per llibre dels prestatges que hi ha per tot arreu i se li acaba de caure un de molt gros al terra. - Ho sento - diu amb un somriure a la cara, al mateix temps que recull el extens volum i el desa on era.
Deixes els plecs un altre cop al damunt de la taula i camines poc a poc en direcció a les vitrines del fons de la habitació. Caminant pel damunt de la preciosa catifa persa, te’n n'adones de que és un autèntic exemplar de voltants del segle XIX.
Al arribar al fons i observar de més a prop les figures exquisidament col•locades. De sobte t'emociones al comprovar de que es tracten de autèntiques figures hitites. La teva passió per l’arqueologia t'ha permès estudiar moltes cultures i la hitita es una d'elles. També coneguts com a hetites o hetets, foren una població d'origen indoeuropea que es va instal•lar a la regió central de la península d’Anatòlia a voltants dels segles XVIII i XII A.C. Quines peces tan increïbles, això hauria d'estar en un museu. I ara que hi fas memòria, no seran les que van ser robades farà un parell d'anys del Museu Nacional d'Art d'Estambul? En vas parlar molt del tema amb en Dr. Stevenson.
Et gires i veus en Ben estossegant. Acaba d'obrir un llibre que estava ple de pols.
- Quelcom interessant? - li preguntes
- Interessant? Aquí tot és interessant! - Agafa un llibre, el mira hi llegeix: Zubdat el Halab Fi Tarikh Halab, en àrab. Sembla ser de relats d'un historiador àrab - Deixa el llibre al seu lloc i n'agafa un altre. - Kara Bela Jodavendikiar, Ànonim, sembla estar en Turc, i no sabria dir de què tracta. - El deixa al costat i n'agafa el que segueix. - Ilmi Kiclam, Ilmi Hendese, de Kara Mustafà, segons posa del 1643, també sembla estar en turc, i pels esquemes i dibuixos que hi surten diria que tracta de geometria. - El deixa i et mira tot seguit. - Vols que segueixi? - Et pregunta amb un to retòric.
- De què són aquells pots de vidre? Hi arribes? - Preguntes.
- Doncs no ho sé, respon, avia’m... - Tot seguit es treu la jaqueta i la deixa al damunt de la taula holandesa juntament amb el barret. S'arremanga les mànigues, i comença a pujar per una de les escales de fusta que hi ha al costat del prestatge. Al arribar a dalt de tot estira la mà, però no hi arriba. Ho intenta un parell de vegades més, cada cop forçant més la seva posició, fins que sembla desesperar-se i prova a fer un petit saltiró per agafar-ne un. Ho prova i no hi arriba, perd una mica l'equilibri i es recolza sobra el prestatge que cedeix una mica i balla endavant i al darrera. Per un moment et sembla que caurà al terra, però s'estabilitza gràcies a que Ben l'agafa per parar-lo, però de cop ambdós pots de vidre, a causa de la brusquedat amb la que en Cox a aturat el prestatge cauen a terra i es peten. El vidre s’esmicola per tot arreu i fa un soroll espantós. En Cox es posa les mans al cap i de cop i volta, fot un crit. - Ewan, no estaven vuits! M'ha sembla veure-hi quelcom viu que es movia i que al caure al terra s'ha anat corrents al darrera del prestatge! - en Ben baixa de l'escala de fusta poc a poc i comença a mirar per tot arreu. - Semblaven, semblaven, com... escorpins? No sé, eren negres i tenien una cua com aixecada... -.
